Les antígones de Bertrold Brech i Jean Anouilh

 Bertrold Brech
 Poeta, director teatral i dramaturg alemany. Va néixer el 10 de febrer de 1898 a Augsburg (Baviera) i es va formar a les universitats de Munich i Berlín. El 1924, va aparèixer com autor teatral al "Berlín Deutsches Theater" sota la direcció de Max Reinhardt. A causa de la seva oposició al govern de Hitler, es va veure forçat a marxar d'Alemanya el 1933 vivint primer a Escandinavia i finalment a California el 1941. el 1948, va tornar a Alemanya, es va establir a Berlín Est i va fundar la seva pròpia companyia teatral, el "Berlines Ensemble". Va ser una figura controvertida en l'Europa de l'Est, ja que el seu pesimisme moral xocava amb l'ideal soviètic del socialisme realista. Va morir el 14 d'agost el 1956 a Berlín.

Les característiques de la seva Antígona és que els germans varons no es maten entre ells, sino que tots dos intervenen en la guerra de Creont conrta Argos: Eteocles mor primer en el camp de batalla i Polinices al veure el cadaver del seu germa va fugir. El soldat Megareo, un altre fill de Creont l'assassina per desertor. Es repeteix el final tràgic.

Jean Anouilh
Fill de pares vasco-francesos residents en París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. en la seva adolescencia va estudiar dret i va treballar en una agencia de publicitat. als 18 anys va decidir consagrar la seva vida al teatre, i es va convertir en el secretari de Louis Jouvet.
el 1929, va escriure la seva primera obra, una farsa. despres de passar dos anys com secretari de Luis, el 1932 va decidir escriure la seva primera obra verdadera. el seu primer gran exit es coneix el 1937 amb El Viatjer sense equipatge.
Durant la ocupació alemanya va continuar escribint. No va colaborar amb els alemanys pero tampoc va formar part de la Resistencia. en el periode de postguerra va seguir escribint regularment. Despres d'un periode de descans, tres noves obres van ser publicades el 1959. Després del fracas de La cova el 1961 el seu ritme de producció es redueix publican nomes tres obres fins el 1968; tot i així el 969 va escriure una de les seves obres principals Estimat Antoine. En la decada de 1970 va donar varies peces mes.

Les característiques de la seva Antigona és que es desenvolupa a Francia durant la segona guerra mundial i presenta la lluita entre el mon dels purs i els corruptes. La figura d'Antigona s'ergueix contra un mon en completa decadencia per aixo enten que la seva mort constitueixi l'actitud mes digna; no nomes compleix amb els seus valors personals d'enterrar el seu germa, sino que mante la transpacencia del ser en una societat corrupta a on entren en conflicte la llei divina i la terrenal. Anouilh presenta una nova concepció del desti on aquest no es determina per la Parca, si no per les condicions i funcions exercides en la societat. Ell actualitza el mita des de aquesta perspectiva: el reflexe dels problemes quotidians de un mon on la mort es la unica solucio per evitar la corrupció humana.

La "veritat veritable" darrera de l'anècdota

El principi de la saviesa

Un home molt ric, un dia els seus criats troben una mà al seu jardí. L'home posa un anunci als diaris perquè aparegui l'amo de la mà. Durant un període de temps el va a veure mota gent buscant objectes que han perdut i que troben en aquell jardí, peró el propietari de la mà no apareix. Un dia, apareix un home que sap llegir les mans, llegeix la mà desapareguda per saber de qui és. Un cop ho saben van a casa del propietari de la mà i aquest li diu que ja l'esperava, que es va talla la mà expressament perquè ho deia l'evangeli.

El fet que s'hi amaga al darrera és l'extranyesa de que l'home posa un anunci de que s'ha perdut un objecte, que és una mà, i apareix molta gent buscant diferentes coses que resulten trobar-les al seu jardí pero no apareix mai el propietari de la mà. 

Es situa a l'apartat de la imprevista certesa ja que és cert però es molt imprevist, ja que es estrany trobar-se una mà al jardí, i més que apareixi un seguit de gent buscant diferents objectes perduts que apareixen al jardí.

Els catalans pel mon

Un català visita el país de Birmània on s'instala amb un rei al seu palau. La visita s'allarga, ja que queda fascinat de la manera de viure que tenen, ja que conviuen humans i animals al palau i la festa contínua sempre. Quan va arribar el dia que havia de marxar el rei va organitzar un espectacle per despedir-se del català, on van sortir ballarines a dansar. El ball es va allargar moltes hores i al final el convidat va deixar anar un comentari en català, dient que li agradaven més les danses de Castellterçol. El lloro que tenia el costat es va dirigir a l'estranger i li va idr que més valía que no el sentís lintèrpret ja que li podia dir al rei. El convidat va quedar parat en veure de que el lloro parlava molt bé el català, i a la nit quan tothom dormia va anar a buscar-lo al palau i van estar parlant de que els dos trobaven molt a faltar la terra catalana, aleshores van entendre que per molt diferents que fóssin la llengua els unia. 

El fet que s'amaga darrera és l'estranyesa que sentim per altres costums i cultures d'altres països, i la sorpresa de trobar algu (extranyament, un lloro) que també parli el teu idioma i sempre tenir en comú trobar a faltar la terra natal tot i que son completament diferents.

Es situa a l'apartat de ver, pero inexplicable, ja que és veritat però no es pot explicar ja que no és de creure si no es veu en persona.

Raspall (conte infantil)

Quan en Turc, el gos de la família, es va menjar el barret del pare, la mare va decidir que allò ja no podia ser i van acordar que el gos se'l quedaria la dona del jardiner. El nen, que estava molt disgustat va intentar fer cobrar vida a diferents objectes per divertir-se pero de seguida s'avorria. un dia en un raco de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, li va passar la mà pel èl i li va donar l'efecte que estava acariciant el llom d’un gos. Aleshores, va lligar-lo amb un tros de cordill i se’n va anar a jugar amb la seva nova mascota. Durant la nit, com que no volia que en Raspall passés fred dormint a les rajoles del terra, se’l emportà sobre el seu llit. L'estimació del nen era tant gran que va fer que Raspall cobrés vida, seguint tenint la forma de raspall, però movent-se com un gos. Al matí li va anar explicar a la seva mare que es va riure d'ell i a l'hora de dinar la mare se'n reia explicant-li el pare que també se'n va riure molt. A la nit següent, un lladre va entrar a la casa i va estar a punt d'agredir al pare del nen, pero per sort va apareixer Raspall i va mossegar el delinqüent, que al final es va renidr i es va lliurar a la policia. Al final, els pares li van jurar al nen que mai més dubtarien de la seva paraula i que construirien una caseta al jardí pel valent Raspall.

El fet que s'hi amaga la darrera és la imaginació que pot tenir un nen al sentir-se sol i fins a quin punt pot arribar aquesta imaginació fent que un simple rapall tingui vida.

Es situa a l'apartat de l'escenari desconcertant, ja que es molt irreal i desconcertant que un rapall cobri vida en la situació de que un nen es sent sol i s'imagina que el raspall és un gos i li acaba agafant molt carinyo.